La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

Historia del Carrer Petritxol

 

Es un carrer de poc més de 129 m. de llarg i una amplada de 3,16 m., es troba dins la Ciutat Vella al barri Gòtic,és paral-ler a les Rambles entre Puertaferrisa i la plaça del Pi.

 

Explica la lleyenda que al segle IX quan Barcelona es trovaba baix el domini musulmán ,l'única missa cristiana que es permitia celebrar era a l'església del Pi abans de l'alba per no coincidir amb les primeres litúrgues a les mesquites ja que d'altre manera es consideraria un fet ofensiu.

 

Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga volta ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservats als musulmans.Una missa a aquestes hores sumat a la llarga volta que havien de fer feia que la parròquia estigues casi sempre buida.

 

Un dia el vell sacerdot treien aigua del pou per rentar el Cáliz abans de missa, va tenir la mala sort que es trenques la corda de la galleda ,intentan recuperarla utilizant tot el que tenia a mà,va treure amb sorpresa uns cofres plens d'or.

 

Va pensar que tot aquell or el debien guardar els cristians abans de la invasió serraina per el que la seva inversió havia de ser en beneficie d'ells.Com la serva prioritat era omplir la parròquia amb feligresos, es va dirigir a l'Emir per buscar una solució i li va preguntar quan costaria comprar el carrer que anava des de la muralla fins l'església ,que era el cami més curt.

 

L'Emir va posar un preu inabastable i li va oferir omplir el carrer amb monedes d'or,no més així podría comprar-lo. Dies més tard, el vell sacerdot ayudat per uns quans feligresos van treure de l'església del Pi cofres plens de monedes d'or i van comensar a omplir el terra del carrer.

 

Quedaben pocs metres per la muralla i ja no quedaban més monedes.

 

En veure tants diners junts l'Emir no podia perde l'ocasió d'omplir les seves arcas,així que va regalar el terreny que els faltaba fins la muralla i allà van obrir una nova porta per la qual res més podien passar els cristians per no creuar-se amb els musulmans.

 

Més que una porta era una portechuela o portitxol.. o petritxol que va donar nom al carrer.

 

Al principi el carrer no tenia sortida i estava envoltat d'horts.

 

Va ser construit l'any 1465 travesant les finques del senyor Petritxol i comunicanse amb el carrer Portaferrisa per poder assistir a les misses més facilment, ja que l'altre costat comunica directament amb la plaça del Pi que es on es troba l'església.

 

Tot el carrer està ple de mosaics que expliquen situacions històriques d'aquet carrer. L'any 1959 es van eliminar les voreres convertint-se en el primers carrer peatonal de la ciutat.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.

Historia del Carrer Petritxol

 

Es un carrer de poc més de 129 m. de llarg i una amplada de 3,16 m., es troba dins la Ciutat Vella al barri Gòtic,és paral-ler a les Rambles entre Puertaferrisa i la plaça del Pi.

 

Explica la lleyenda que al segle IX quan Barcelona es trovaba baix el domini musulmán ,l'única missa cristiana que es permitia celebrar era a l'església del Pi abans de l'alba per no coincidir amb les primeres litúrgues a les mesquites ja que d'altre manera es consideraria un fet ofensiu.

 

Els cristians vivien al Raval i per arribar a la seva única parròquia havien de donar una llarga volta ja que els carrers que portaven directament a l'església estaven reservats als musulmans.Una missa a aquestes hores sumat a la llarga volta que havien de fer feia que la parròquia estigues casi sempre buida.

 

Un dia el vell sacerdot treien aigua del pou per rentar el Cáliz abans de missa, va tenir la mala sort que es trenques la corda de la galleda ,intentan recuperarla utilizant tot el que tenia a mà,va treure amb sorpresa uns cofres plens d'or.

 

Va pensar que tot aquell or el debien guardar els cristians abans de la invasió serraina per el que la seva inversió havia de ser en beneficie d'ells.Com la serva prioritat era omplir la parròquia amb feligresos, es va dirigir a l'Emir per buscar una solució i li va preguntar quan costaria comprar el carrer que anava des de la muralla fins l'església ,que era el cami més curt.

 

L'Emir va posar un preu inabastable i li va oferir omplir el carrer amb monedes d'or,no més així podría comprar-lo. Dies més tard, el vell sacerdot ayudat per uns quans feligresos van treure de l'església del Pi cofres plens de monedes d'or i van comensar a omplir el terra del carrer.

 

Quedaben pocs metres per la muralla i ja no quedaban més monedes.

 

En veure tants diners junts l'Emir no podia perde l'ocasió d'omplir les seves arcas,així que va regalar el terreny que els faltaba fins la muralla i allà van obrir una nova porta per la qual res més podien passar els cristians per no creuar-se amb els musulmans.

 

Més que una porta era una portechuela o portitxol.. o petritxol que va donar nom al carrer.

 

Al principi el carrer no tenia sortida i estava envoltat d'horts.

 

Va ser construit l'any 1465 travesant les finques del senyor Petritxol i comunicanse amb el carrer Portaferrisa per poder assistir a les misses més facilment, ja que l'altre costat comunica directament amb la plaça del Pi que es on es troba l'església.

 

Tot el carrer està ple de mosaics que expliquen situacions històriques d'aquet carrer. L'any 1959 es van eliminar les voreres convertint-se en el primers carrer peatonal de la ciutat.

La model ens parla

La Model ens parla: 113 anys, 13 històries

 

La Model es pot visitar, amb cita prèvia, des del 3 de juliol fins al 26 de novembre de 2017.

 

La visita es formula com una experiència i com un recorregut de coneixement i aprenentatge. Es fa en grup sobre un itinerari preconcebut. Per accedir a la presó s'ha de passar per 3 cancells que s'obren i tanquen al pas dels visitants.

 

Així, d'una banda, es poden veure alguns dels elements emblemàtics de la presó, com ara: el pati d'accés, els cancells i el passadís d'accés; el panòptic; la 4a galeria, una de les que s'ha mantingut més fidels al projecte original, el pati de la 4a galeria, el locutori i la paqueteria.

 

D'altra banda, es pot visitar l'exposició «13 històries de la Model», situada a la 5a galeria. L'exposició presenta 13 moments i 13 persones o col·lectius emblemàtics de la història de la presó i de la seva vinculació a la història de la ciutat i del país. Cadascun d'ells s'associa amb una data i un context o una temàtica, per exemple, el president Companys, Ferrer i Guàrdia, Puig Antich o el Vaquilla.

 

El comissari de la visita és Agustí Alcoberro, historiador, museòleg i professor d’història moderna a la Universitat de Barcelona. També ha estat director del Museu d'Història de Catalunya.

 

La visita a l'exposició oberta a La Model incita a les següents reflexions:

 

El fullet il·lustratiu de l'exposició constata que «la presó Model ha Estat 1 reflex de la història de Barcelona i de Catalunya ... El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ofereix a la ciutadania la visita a l'uns quants dels Seus espais més Emblemàtics ...». Aquest «reflex de la història» es troba en els 14 panells informatius exposats en cel·les de l'ex quarta galeria, per la qual cosa s'han escollit presos d'alguna manera representatius de la població reclusa i dels esdeveniments històrics. A través de dades personals s'intenta explicar la raó de l'estada a la presó i la situació política-social del moment, sense aprofundir massa en la mateixa, obviant molts aspectes, com que la presó també és un reflex del sistema polític -capitalista- , que crea els seus presos. Falta per tant un comentari sobre el caràcter general de la presó al llarg dels temps, que sempre ha estat la privació de llibertat com a sanció, un càstig i retribució de la classe governant cap al «malfactor». El primer panell està dedicat al constructor de la presó i es destaca que «buscava crear els condiciones adeqüades per afavorir el respecte i la reinserció dels reclusos». Coneixent la història i el caràcter de la Model, dubtem que s'hagi pensat en els drets humans dels futurs interns en construir aquesta presó.

 

L'ús lèxic desemmascara el que, en realitat, signifiquen aquesta exposició i la visita a la mateixa: és un afegit als «llocs d'interès» de la ciutat, que en tots els fullets i guies turístiques es elogien com «emblemàtics». Tant l'espai on va ser assassinat Puig Antich, l'antiga paqueteria, com les cel·les de la cinquena galeria, no tenen res de «emblemàtics», sinó que són espais absolutament sinistres, macabres, espantosos, inhumans, on el respecte a la persona ia la dignitat humana quedaven anul·lats. Podria semblar que va ser una institució sense conflictes, perquè no es parla enlloc de les fugues, els motins, les vagues de fam com a reivindicació dels drets dels interns o en solidaritat amb companys castigats, aïllats en les cel·les de càstig durant dies o setmanes i fins a mesos. Cap paraula sobre la droga, que va ser el problema nº 1 de les últimes dècades. Tampoc es parla de maltractaments, tortures, apallissaments i morts dels presos per part de funcionaris.

 

Aquests aspectes reflecteixen més clarament el caràcter repressiu de la presó que aquesta exposició oblida d'esmentar.

 

Un altre eufemisme representa la frase «la Model ha hostatjat interns». En creuar el llindar de la presó, un pres és privat de la seva llibertat, a més està sotmès a un reglament estricte i perd també la decisió sobre la seva vida quotidiana. És l'inici de la humiliació i l'alienació.

 

El fullet (i l'exposició) també pretenen fer-nos creure, a través de l'últim panell, que amb el traspàs de les competències en assumptes penitenciaris a la Generalitat, a partir de 1984, tot va canviar. «... a l'Llarg dels Darrers 33 anys, els Millores del sistema penitenciari han Estat possibles per la Dedicació i la professionalitat dels Seus Treballadors i Treballadores». No dubtem que molts professionals hagin fet la seva feina per fer suportable la vida a la presó. No obstant això, els múltiples escàndols que hi ha hagut a les presons en aquests 33 anys contradiuen el que s'ha dit. Molts presos no han pogut sortir amb vida de la presó perquè se'ls deixava morir (omissió d'auxili) o fins i tot se'ls va matar. Perquè on hi ha repressió, sempre hi ha repressors. El maltractament, la tortura, la mort a les presons no van acabar amb el sistema franquista; perduren fins avui. Les diferents associacions i grups que es dediquen als presos deixen constància sobre les condicions actuals a les presons catalanes i contradiuen clarament el que s'exposa en l'exposició. La ciutat no necessita un lloc museístic que manipula i falsifica els fets, sinó un Centre de Documentació sobre la Repressió, que representi la veritable història tant de la ciutat i de Catalunya com dels milers de represaliats i dels seus repressors, els causants dels seus sofriments. I això s'ha de fer a través de testimonis dels afectats, no amb relats d'historiadors.

1 comentarios

Una casa especial a Barcelona

 

Es una mostra d'art popular, el barri es va celebrar que l'Ajuntament ha deixat un tros del terreny que esta per edificar el carrer Borrell ( Cantonada Consell de Cent ), per el barri ( Antigua casa de les esclaves).

Palau Baró de Quadras

 

El Palau del Baró de Quadras és un palauet modernista

construït per Josep Puig i Cadafalch entre 1904 i 1906. Esta catalogat com a Monument Històric Artístic d´interès Nacional.

 

Es troba a l'avinguda Diagonal, 373 de Barcelona. Situat concretament a mig camí entre la Pedrera i la Casa de les punxes, té una superficie de 2000m2. Actualment és la seu de l'Institut Ramon Llull. L´institut Ramon Llull és un consorci integrat per la Generalitat de Catalunya i l´Ajuntament de Barcelona que té com a finalitat la projecció i difusió exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves expressions.

 

El Baró de Quadras va encarregar a Puig i Cadafalch l'any

1900 construir la seva nova residència a Barcelona després d'haver acabat el seu palau a Massanes. L'edifici està ubicat en un terreny estret amb façana a l'avinguda Diagonal i al carrer de Rosselló, amb dues façanes completament

diferents. És fruit de la reforma d'una antiga casa de lloguer amb façana al carrer Rosselló, on encara són visibles alguns elements de l'estructura preexistent.

 

La residència del Baró de Quadras s'instal·là a les plantes

baixa i primera, destinant-se la resta a habitatges de lloguer.

 

Així, els elements més importants de l'edifici són la façana a la Diagonal i als espais i decoració interior de la residència de baró.

 

La façana a la Diagonal és un exemple de la característica

de Puig de reinterpretar façanes gòtiques del nord d'Europa (tribuna correguda molt depurada, coronament de façana amb mansardes sobre un potent ràfec…).

 

A l'interior, amb un disseny molt heterogeni però molt representatiu de la manera de fer de Puig, es repeteix l'ús d'elements escultòrics goticistes amb profusió de l'ús de ceràmica de colors amb una certa influència de l'arquitectura

islàmica.

 

La façana posterior és més convencional, amb una decoració que recorda l'estil Sezzesion vienès.

 

Hi col·laboraren amb Puig i Cadafalch els escultors Eusebi

Arnau i Alfons Juyol i Bach, la forja de Manuel Ballarín, el mosaïc romà de Lluís Brú i les ceràmiques de Mario Maragliano.

 

Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener

de 1976.

 

En 1980 es restaurà i es va reformar per tal d'instal·lar el

Museu de la Música. Hi romandria fins al 2001, any en què es traslladà a L'Auditori.

 

Des del 16 de juny de 2003 al juliol del 2013 (10 anys), l'edifici

acollí la seu social de la Casa Àsia, que ara s'ha traslladat a un pavelló modernista de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

 

L´ entrada i l´escala:

 

La importancia de l´entrada dels senyors es palesa tant en

la rica decoració de l´escala i els vitralls de la claraboia com en el paviment de mosaic romà. La seva situación central genera un anell circulatori al seu voltant que resol la distribució del pis principal. Les impressionants reixes de la planta baixa, tant la que dóna a la Diagonal com la del carrer del Rosselló,

són de forja del mestre Manuel Ballarín i Lancuentra.

 

Les sales:

 

Les sales amb façana a la Diagonal són les més publiques i están destinades a rebre visitants. Es van construir amb pòrtics de pedra seguint un estil d´inspiració islàmicai utilitzant revestiments de ceràmiques de colors amb motius florals i elements escultòrics goticistes.

 

Les estances que fan façana al carrer Rosselló es destinen a

la vida familiar i domèstica, i es trova més detall en la decoració dels motius florals dels estucs, plens de motius vegetals i florals, a l´estil de les Arts & Crafs ingleses, davant de la gran xemeneia, la llar de foc, símbol d´allò domèstic.

 

Cal fer esment dels magnífics treballs de fusteria, amb els

rics i complexos teginats que cobreixen els sostres i els paviments de diverses fustes amb dibuixos geomètrics.

3 comentarios

Església i Convent de les Salesas

 

Església i Convent de les Salesas, Passeig de Sant Joan, 88-92 de Barcelona.

 

Arquitecte: Joan Martorell i Montells.

 

L'Església i Convent de les Salesas és un conjunt format per l'església i l 'antic convent de les monges saleses de l'ordre de la visitació,situat al passeig de Sant Joan de Barcelona, entre els carrers de valència i aragó.

 

Va ser projectat per Joan Martorell i Montells.

 

Les obres del convent es van iniciar el 1877 i l'església va ser edificada entre 1882 i 1885, corresponent a l'actual parròquia de Sant Francesc de Sales. L'antic convent va ser convertit en 1943 en un col·legi dels germans maristes. L'antic convent, de pedra i maó vist, la mostra un estil de influència mudèjar, mentre que l'església és un dels més bells exemplars neogòtics de Barcelona, influenciat per Viollet-li-Duc, amb paviments ceràmics. Va ser projectat com temple d'una sola nau amb capelles laterals, però aquestes es van suprimir posteriorment.

 

Disposa de un creuer amb cimbori i absis poligonal  deambulatori. A l'exterior de la fasana hi ha maó vist combinat amb ceràmica i pedra. El conjunt esta remarcat per la llarga i esvelta agulla del campanar poligonal.

 

El mestre d'obres de l'església va ser Pere Bassegoda i Mateu, amb col·laboracions de Pablo Boronay a la fusteria, Luis Ferreri en la talla de pedra, Joan Oñós en serralleria, i Luigi Pallars, Mario Maragliano i Navone en els mosaics.

 

La importància històrica del conjunt radica en el fet de ser la més perfecta de les obres neogòtiques de Martorell.

 

Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, en certes fases de l'obra es va comptar amb la participació d'Antoni Gaudí, el qual en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.

 

El artesonat central del sostre de l'església podria ser obra de Gaudí.

4 comentarios

Celler Güell

 

El Celler Güell és una edificació modernista al nucli de Garraf,en el municipi de Sitges (comarca del Garraf).

 

L'any 1871, Eusebi Güell i Bacigalupi adquirí al Patrimoni de l'Estat l'antiga masia del Garraf amb els seus terrenys per fer-hi edificar un pavelló de caça, que no s'arribà a fer. Temps després encarregà un celler amb habitatge annex.

 

És un conjunt d'edificacions -celler, residència i capella- en estil gaudinià. D'autoria i datació discutida, alguns historiadors l'atribueixen a Francesc Berenguer i Mestres, que l'hauria bastit en la darrera dècada del 1800, i altres autors, com l'expert gaudinià Joan Bassegoda i Nonell, en fan co-autor el mateix Gaudí.

 

En destaquen els arcs parabòlics, l'ús del ferro forjat i l'obra vista, l'asimetria i diverses referències medievalistes. De composició orgànica, mur lateral i teulada es fonen en un únic prisma triangular ajagut sobre una de les cares.

 

La construcció ha esdevingut modernament un establiment de restauració.  La bodega forma actualment part de un restaurant i es pot visitar tant l´exterior com l´interior. 

 

 

Construït a les costes de Garraf, a la carretera que uneix Barcelona amb Sitges.

 

El 1882 Gaudí havia projectat per a la família Güell, i per ser ubicats en aquests terrenys, un pavelló de caça que no va arribar a construir-se.

 

Adreça:

Carretera 246 de Calafell a Barcelona, Km 24,5  Sitges  (El Garraf).

 

Tel: 

936 32 00 19

2 comentarios

Font d´Hercules ( Gaudí )

 

La Font d'Hèrcules, també coneguda com a Font Gaudí, es troba al Palau Reial de Pedralbes de Barcelona, antiga residència de la família reial espanyola a les seves visites a la ciutat comtal i actual seu de la Unió per la Mediterrània.

 

Està ubicada als jardins del palau, on va ser construïda el 1884 amb un disseny de l'arquitecte Antoni Gaudí. Aquesta obra està inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi

08019/2050.

 

Història:

 

El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII.

 

La finca fou adquirida el 1862 per Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuyàs de la Riera. Juntes van formar la finca Güell, d'una extensió de 30 000 m2. Güell va

encarregar la reforma de la torre Can Feliu a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, qui va construir un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capell neogòtica i rodejat de magnífics jardins.

 

Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la tasca de reformar la casa i construir un mur de tanca i els pavellons de porteria. Gaudí també s'encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, va construir dues fonts i una pèrgola, i va plantar diversos tipus de plantes mediterrànies (pins, eucaliptus, palmeres, xiprers i magnòlies).

 

Posteriorment, Eusebi Güell va cedir la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari com a comte el 1918. Llavors es va fer una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot, en estil noucentista.

 

Els jardins van ser redissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d'un projecte que integrava, en un traçat geomètric decoratiu, gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font de Gaudí,

bancs de bambú, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas i diverses estàtues.

 

Al proclamar-se la República el 1931, el palau va passar a ser

propietat de l'Ajuntament de Barcelona, el qual va decidir instal·lar el Museu d'Arts Decoratives, inaugurat el 1932.

 

Durant el règim franquista va tornar a ser residència del cap de l'estat. Actualment el palau és de titularitat de la Generalitat de Catalunya.

 

La font va ser restaurada el 1983.

 

Descripció:

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí, en la que va realitzar una sèrie d'obres de marcat gust oriental, inspirades en l'art del Pròxim i Llunyà Orient (Índia, Pèrsia, Japó), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el

mudèjar i nassarita.

 

En aquesta època Gaudí empra amb gran profusió la

decoració en rajola ceràmica, així com els arcs mitrals, cartel·les de maó vist i acabaments en forma de templet o cúpula.

 

Dins del conjunt desenvolupat a la finca Güell, Gaudí va realitzar aquesta font a un indret un xic amagat dels jardins, enmig d'un bosquet de bambús que va provocar que durant anys l'obra passés desapercebuda, fins que va ser redescoberta el 1983 per l'arquitecte municipal Ignasi Serra i Goday.

 

La font està dedicada a l'heroi mitològic Hèrcules, al qual està dedicada també la reixa d'entrada dels pavellons de porteria realitzats per Gaudí; aquesta reixa, executada en ferro per Joan Oñós, un col·laborador de Gaudí, té forma de drac, i representa a Ladó, el drac guardià del Jardí de les Hespèrides, vençut per Hèrcules al seu onzè treball.

 

Aquest episodi va ser narrat per Jacint Verdaguer al seu poema L'Atlàntida, dedicat a Antonio López y López, primer marquès de Comillas, que era el sogre d'Eusebi Güell; segons Verdaguer, Hèrcules va ser el fundador llegendari de Barcelona.

 

La font consta d'un banc de pedra de forma el·líptica amb respatller de paredat, a la part central del qual s'aixeca un pedestal sobre el que es troba un bust d'Hèrcules — Aquest bust no és l'original, i va ser col·locat en la restauració

efectuada el 1983 — De la base d'aquest pedestal surt un broc amb forma de drac xinès, el qual vessa l'aigua en una pica amb l'escut de Catalunya.

 

El conjunt és sobri però estètic, i s'integra de forma harmoniosa amb la natura circumdant, una de les preocupacions de l'arquitecte a la seva obra, ja que per

al geni reusenc la natura era la seva gran mestra.

2 comentarios

Jardins Palau Reial Pedralbes

 

L'existència d'aquest parc té el seu origen en un incendi: el que destruí el dia de Nadal de l'any 1875 l'edifici del segle XVII situat en el Pla de Palau, i que era la residència dels reis quan visitaven la ciutat.

 

La nova residència reial, promoguda l'any 1921 per l'aleshores alcalde de Barcelona Joan Antoni Güell, es va crear en una finca de 7 ha propietat de la família Güell, que la va cedir i

que comptava amb un palau que va ser rehabilitat.

 

Els terrenys formaven part d'una finca molt més gran de Joan Güell Ferrer, amb prop de 30 ha, fruit d'afegir a la seva propietat de Can Feliu les finques Can Baldiró i Can Cuyàs.

 

L'any 1926, l'alcalde de Barcelona va fer lliurament de la nova residència a Alfons XIII.

 

El 1931, proclamada la II República, el Ministeri d'Hisenda va fer donació del palau i els jardins a l'Ajuntament, que els va obrir a la ciutat, i les dependències reials es van convertir en el Museu d'Arts Decoratives.

 

A la segona planta de l'edifici s'hi va instal·lar la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants.

 

Avui, l'antic Palau Reial acull els museus de Ceràmica i el de les Arts Decoratives, amb importants col·leccions, i s'utilitza eventualment per a actes i recepcions oficials.

 

L'any 2004, l'Ajuntament va cedir els jardins i l'edifici a la Generalitat de Catalunya.

2 comentarios

Pont del petroli

 

El Pont del Petroli és una plataforma situada en Badalona i construït per a la descàrrega de productes petrolífers per els vaixells cisterna. Des del 2009, va ser remodelat com espai de us ciutadà i científic. Eesta situat a la platja del Pont del Petroli, davant el Passeig Marítim del Barri del Progrés, s´endinsa al mar uns 250 m amb una alçada de 6 m.

 

El pont es una estructura de formigó Que consta d´un pont d'accés de 235 m i acaba a una plataforma de baixada de 100 m² i suportada per pilars metàl·lics. Esta format per dues bigues de formigó en forma de T i unides entre si. Les bigues descansen sobre uns carregadors transversals de formigó suportats per els pilars. Els capçals carregadors transversals tenen una amplada de 3,20 m, també suportaven les canonades dels hidrocarburs que arribaven fins a la refineria.

 

Tres dels Grups de pilars estan plantats sobre la sorra de la platja i la resta dins de l'aigua, clavats 6 m en el fons marí de sorra. La Plataforma té encara 20 pilars amb més una batimetria màxima de 12 m. L'any 2003 va pasar a  ser de Propietat de l'Ajuntament de Badalona i, despres de diferents etapes de restauració, es va obrir al públic el 13 de junt de 2009.

 

A l'entrada del pont trobem una estàtua dedicada a Anís del Mono, del qual fabrica-destil·leria es troba pràcticament al costat.  És obra de Susana Ruiz.  La singularitat, accessibilitat i proximitat al nucli urbà del pont.

 

Lloc idoni per funcionar com estació meteorològica i oceanogràfica gestionades per la Universitat Politècnica de Catalunya.

 

Es un projecte d'instrumentalització del Pont del Petroli de Badalona.

 

Es proposa dotar Pont del Petroli d’un seguit d’instruments per a fer mesures ambientals i biològiques, que permeti aprofitar la singularitat d’aquest equipament com a plataforma d’estudi i divulgació d’aspectes relacionats amb el medi marí.

 

Els principals objectius són :

 

        - La seva utilització com a plataforma científica per dur a terme estudis relacionats amb el canvi climàtic, energies alternatives, dinàmica del litoral, etc.

 

        - Facilitar als ciutadans informació de les condicions ambientals en l’entorn del pantalà (temperatures de l’aigua i atmosfèriques, estat de la mar, qualitat de l’aigua, radiació solar, etc).

 

        - Aportar una nova eina de sensibilització i educació ambiental mitjançant la divulgació de la informació obtinguda i els treballs desenvolupats.

0 comentarios

Revista Baix Empordà

La revista n. 41 del Baix Empordà, dedica un racó pel món de les havaneres i cant de taverna. En el següent enllaç la podeu llegir o descarregar:

 


http://www.revistabaixemporda.cat/…/…/469-hemerotecn.a-41.HTML

1 comentarios

Palau de la Música ( Barcelona )

 

Palacio de la Música Catalana (Palau de la Música Catalana en catalán) es un auditorio de música situado en la calle Sant Pere més Alt en el barrio de la Ribera de Barcelona, España.

 

Fue proyectado por el arquitecto barcelonés Lluís Domènech i Montaner, uno de los máximos representantes del modernismo catalán.

 

La construcción se llevó a cabo entre los años 1905 y 1908, con soluciones en la estructura muy avanzadas con la aplicación de grandes muros de cristal y la integración de todas las artes, escultura, mosaicos, vitrales y forja.

 

El edificio, sede central del "Orfeón Catalán", fundado en 1891 por Lluís Millet y Amadeo Vives, fue sufragado por industriales y financieros catalanes, ilustrados y amantes de la música, estamento que sesenta años antes ya había financiado el teatro de ópera y ballet Gran Teatro del Liceo.

 

En 1997 la Unesco incluyó el edificio en su relación del Patrimonio de la Humanidad.

 

Comienza con un encargo de un proyecto del Orfeón Catalán al arquitecto Luis Domenech para construir un edificio destinado para ubicar su sede social.

 

En el año siguiente, concretamente el 23 de abril de 1905, se realiza el acto de colocación de la primera piedra de las obras.

Tres años más tarde, el 9 de febrero de 1908, se celebra su inauguración.

 

El auditorio fue destinado a conciertos de música orquestal e instrumental, así como a interpretaciones corales y a recitales de cantantes.

 

Pero en el Palacio han tenido también cabida actos culturales, políticos, obras teatrales y por supuesto las más variadas actuaciones musicales. En la actualidad sigue cumpliendo todas estas funciones, tanto en el ámbito de la música culta como en el de la música popular.

 

La sala presenta una excelente acústica.

 

Muchos de los mejores intérpretes y batutas del mundo del último siglo (desde Richard Strauss hasta Daniel Barenboim, pasando por Ígor Stravinski y Arthur Rubinstein, Pau Casals y Frederic Mompou) han desfilado por este auditorio, auténtico santuario de la música de Cataluña y al tiempo sala de conciertos de referencia en el panorama artístico internacional.

 

En el año 1960 tuvieron lugar los denominados Sucesos del Palau de la Música (Els fets del Palau en catalán) coincidiendo con una visita de Francisco Franco a Cataluña. Se había conseguido la autorización para interpretar el Cant de la Senyera en el Palacio, con motivo de la celebración del centenario del poeta Joan Maragall, autor del poema de la letra.

 

La prohibición gubernativa en el último momento por parte de las autoridades, hizo que el público asistente se pusiese en pie para cantar dicho himno y se lanzaran octavillas contra el jefe del Estado Español.

 

Por este hecho hubo detenciones, entre ellas la del futuro presidente de la Generalidad de Cataluña, Jordi Pujol, que fue sometido a un consejo de guerra.Hasta el año 1967 no pudo volver a ser interpretado legalmente el Cant de la Senyera.

 

El Palacio de la Música Catalana fue declarado Monumento Nacional en 1971. Con tal motivo se realizaron amplias obras de restauración bajo la dirección de los arquitectos Joan Bassegoda y Jordi Vilardaga.

 

Pero es a partir de la década de los ochenta del siglo XX cuando se decide por parte del Orfeón Catalán efectuar una gran reforma del edificio y también jurídica, así se constituyó en 1983 el Consorcio del Palacio de la Música Catalana, manteniendo la propiedad el Orfeón pero interviniendo el Ayuntamiento de Barcelona, la Generalidad de Cataluña y el Ministerio de Cultura.

 

En cuanto a las obras del edificio se encarga el proyecto a Óscar Tusquets.

 

La arquitectura de Domènech es de gran calidad y originalidad, resaltando la estructura de hierro que permite la planta libre cerrada por vidrio y por otro lado la integración en la arquitectura de las artes aplicadas.

 

Dos decisiones demuestran la tipología y la innovación tecnológica del proyecto: la primera la solución del patio en la medianera del solar con la iglesia para que la sala de conciertos quedara con la misma simetría de distribución y entrada de luz.

 

La segunda fue la resolución de ubicar el auditorio en el primer piso con el acceso desde la planta baja por los diferentes tramos de la escalera con un tratamiento tan efectivo que compensa la ascensión: con esto se consiguió la utilización de la planta baja para oficinas del Orfeón.

 

En el exterior se mezclan elementos escultóricos, que hacen alusión al mundo de la música, con elementos arquitectónicos y decorativos de carácter modernista y barroquizante.

 

En el interior el arquitecto combinó magistralmente los diversos materiales de construcción con cerámica (el "trencadís" tan típico del modernismo catalán) y vidrio.

 

La sala y el escenario forman un conjunto armónico, en el que uno se integra en el otro.

 

El escenario está dominado en su parte trasera superior por los tubos del órgano, que se convierten a su vez en un elemento decorativo e icono del propio Palacio.

 

La embocadura del escenario está enmarcada por ilustraciones escultóricas espectaculares, sendas alegorías de la música culta y de la música popular: A la derecha, un busto de Ludwig van Beethoven sobre columnas dóricas que sostienen unos cúmulos de los que emerge la cabalgata de las walquirias (clara referencia a la adoración por Richard Wagner que siempre ha sentido el público catalán); a la izquierda, unos chicos al pie de un sauce en cuyas ramas aparece el busto de Josep Anselm Clavé, alusión al texto de la canción "Les flors de maig" de este autor.

 

Entre 1982 y 1989 se realizó una gran restauración y ampliación bajo la dirección de los arquitectos Óscar Tusquets y Carles Díaz, iniciándose la segunda parte en el año 2000 dotando al Palacio con un edificio adosado de seis pisos de altura donde se ubican los camerinos, el archivo, la biblioteca y una sala de reuniones.

 

Abriéndose a una plaza gracias al derribo de la iglesia de San Francisco de Paula, que había sufrido un incendio durante la guerra civil española y se había hecho una reconstrucción sin valor arquitectónico. En la segunda fase se realizaron reformas interiores y una nueva ampliación con una sala de audición y ensayo así como un restaurante.

 

Fachada principal primitiva:

 

Detalle de la fachada antigua, decorada con el grupo escultórico La canción popular catalana, del artista Miguel Blay.

 

Se encuentra situada en la calle Sant Pere més Alt, único acceso hasta el año 1989, hace esquina con la calle de Amadeu Vives, que se resuelve con la inclusión del grupo escultórico La cançó popular catalana (La canción popular catalana), a manera de proa, del artista Miguel Blay, en la que están representados un san Jorge, debajo una figura femenina en el centro como un gran mascarón de proa, rodeada de un grupo de personajes que representan el marinero, los campesinos, el anciano, los niños, la clase alta de la sociedad, símbolo de que el Palacio de la Música Catalana era para todo el pueblo.

 

Según consta en una inscripción al pie de la escultura, fue pagada por el marqués de Castellbell (Joaquim de Càrcer i de Amat), y que tuvo lugar su inauguración el día 8 de septiembre de 1909.

 

La complejidad de la fachada angular a dos calles estrechas hace difícil la visión completa del conjunto.

 

Otros elementos de esta fachada son los arcos con grandes columnas de ladrillo rojo y cerámica.

 

En el primer piso hay un balcón que recorre la fachada con catorce columnas en grupos de dos, cubiertas con mosaico todas con dibujo diferente, en el segundo piso los bustos de los músicos sobre columnas, realizados por Eusebio Arnau, de izquierda a derecha son Palestrina, Bach y Beethoven, pasado el grupo escultórico de la esquina se encuentra el busto de Wagner ya en la calle Amadeu Vives.

 

En dos de estas columnas a nivel de la calle se encontraban dentro de ellas las taquillas originales.

 

En la parte superior de esta fachada un gran frontón en mosaico de Lluís Bru simboliza la senyera (bandera) del Orfeón de Antoni Maria Gallissà y en el centro una reina presidiendo una fiesta con una rueca, en alusión a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons con música del compositor Amadeu Vives, una pieza de las que más interpretaba el Orfeón y que a partir de 1996 es el himno oficial de Mallorca. 

 

Fachada principal actual:

 

Fachada en ángulo dónde se aprecia la representación en ladrillo rojo de un gigantesco árbol.

 

En esta fachada se encuentra la entrada habitual a partir del año 1989, a través de una nueva explanada a la que se accede desde una calle que desde el año 2006 se denomina con el nombre de Palacio de la Música.

 

La fachada realizada por Domènech i Montaner, sorprende por su construcción que se realizó como si fuera a la vista, a pesar que estaba completamente ciega por la posición en todo su frontal de la iglesia de san Francisco de Paula.

 

Para conseguir la entrada de luz a través de los ventanales de esta fachada, el arquitecto construyó un patio de unos tres metros de anchura que hacía de límite con la iglesia y a pesar de que no era vista, la realizó con gran riqueza de materiales y diseño, la obra de ladrillo rojo visto, barandillas de hierro forjado, cornisas y capiteles esculpidos y con unos vitrales de colores iguales que en el resto de la edificación.

 

Fachada principal cubierta con la pantalla de vidrio de Óscar Tusquets.

 

En la parte izquierda de la fachada se encuentra el edificio de servicios, realizado por los arquitectos Óscar Tusquets, Lluís Clotet y Carles Díaz en la última veintena del siglo XX, con una torre con la base esculpida como si de una gran palmera se tratara, es también, por donde hay la entrada de los artistas.

 

En la parte derecha se encuentra sobre unas escaleras la escultura dedicada a Lluís Millet, del escultor Jassans realizada en 1991 y la entrada al restaurante del Palacio, llamado Mirador y realizado como una caja de cristal.

 

En este extremo de la fachada el ángulo con la calle de Sant Pere més Alt, también se resuelve a manera de proa como en la fachada antigua, representando en ladrillo rojo y en bajo relieve, un gigantesco árbol realizado por el escultor barcelonés Naxo Farreras.

 

Toda la fachada central recuperada ha sido cubierta por otra nueva haciendo pantalla de vidrio con el nombre del edificio Palau de la Música Catalana grabado en los cristales.

 

Interior:

 

Vestíbulo de la antigua entrada del Palacio de la Música.

Por la antigua entrada de la calle Sant Pere més Alt, lo primero que se ve es una gran escalera doble hacia el primer piso con iluminación de grandes farolas, la barandilla está ricamente labrada en piedra y con los balaustres de vidrio, los arrimaderos son de cerámica vidriada y con relieves de flores igual que la ornamentación de los techos.

 

Ya en esta entrada se puede recordar al escritor Robert Hughes, refiriéndose al Palacio.

 

Nunca más se construirá en Barcelona nada que se pueda parecer desde el punto de vista de atrevimiento conceptual, brillantez formal, simbolismo y efecto decorativo.


Sala Lluís Millet - Ventanal de la sala Lluís Millet:

 

Situada en el primer piso, enfrente de la sala de conciertos, es lo que se llama una sala de espera o descanso con una imponente lámpara modernista, las puertas son de vidrio y desde esta sala se pasa a la terraza donde nos encontramos las columnas decoradas con mosaicos que dan a la calle sant Pere més Alt, todas las columnas son diferentes en color y decoración, esta sala también está destinada para celebrar actos sociales o ruedas de prensa.


Sala de conciertos - Claraboya del techo de la platea:

 

Al entrar en la sala desde el primer piso, hace el efecto de una entrada oscura encontrándose, enseguida, con un gran efecto teatral, con la explosión de luz y color que tiene la gran sala, los vitrales en ambos lados corren desde el suelo al techo con el primero y segundo piso de butacas como si fueran unas bandejas, columnas decoradas con mosaicos de colores como el techo con rosas rojas y blancas de cerámica vidriada, en la intersección de los arcos superiores se aprecian unos mosaicos en semicírculo representando colas de pavos reales con todo su esplendor y colorido, y en el centro del techo sirviendo para luz natural y eléctrica, la gran claraboya o lámpara realizada por Antoni Rigalt i Blanch, como un gran sol con forma de esfera invertida, de cristales dorados en el centro y rodeado de otros con tonos más suaves azules y blancos representando bustos femeninos.

 

El aforo de la sala de conciertos es de 2049 personas distribuidas en: Platea, anfiteatro, segundo piso, galerías del órgano, reservadas.


Escenario de la Sala de conciertos:

 

En la boca del escenario, de once metros de anchura, se encuentra el grupo escultórico de Diego Massana y continuado por el joven Pablo Gargallo, que representa en la parte derecha el busto de Beethoven debajo de la cabalgata de las Valquirias con una clara simbología de la música clásica centroeuropea de Wagner (en su honor en el año 1901 se fundó la Asociación Wagneriana de Barcelona) y la representación de la música popular catalana en el lado izquierdo, con el busto de Josep Anselm Clavé debajo de un gran árbol a los pies del cual se encuentra un grupo de cantores.

 

La magnitud de esta obra escultórica hace que en su parte superior se acerquen casi hasta tocarse.

 

En la parte del semicírculo posterior del escenario, se encuentran dieciocho musas modernistas en mosaico y en relieve a partir de la cintura que parece que están danzando saliendo de los muros, realizadas la parte escultórica superior por Eusebio Arnau y el trencadís de las faldas por Mario Maragliano y Lluís Bru, todas son portadoras de diferentes instrumentos musicales, sobre ellas se encuentra instalado el órgano.

 

Órgano:

 

La adquisición del órgano se hizo a la casa alemana Walcker, de Ludwigsburg y se realizó en el año 1908.

 

El primer concierto con él realizado, por Alfred Sittard organista de la catedral de Dresde, supuso escuchar por primera vez un concierto de órgano en Barcelona en un recinto distinto a una iglesia.

 

En 2003 fue restaurado por Gerhard Grenzing, gracias a las aportaciones realizadas por empresas privadas y muchos particulares que tenían la posibilidad de apadrinar un tubo.

0 comentarios

Refugi Antiaeri 307 ( Poble Sec )

 

El refugi 307, un dels símbols de la història contemporània de

Barcelona.

 

Els bombardeigs perpretats per l’exèrcit de Franco a la rereguarda van significar un fenomen nou que la població civil havia d’encarar.

 

El front de guerra era lluny, però amb l’inici dels bombardeigs, les vides dels civils corrien el mateix perill. Ja no es distingia si es tractava d’objectius militars o d’una zona civil : tothom partcipava en la guerra.

 

Els bombardeigs sistemàtics sobre la reguarda eren un trasbals per a la vida quotidiana i empitjoraven les condicions dels civils. Per afrontar aquesta nova situació, el Govern català i els ajuntaments van organitzar un servei de defensa eficient. Com a resposta als primers bombardeigs, es va crear la Junta de Defensa Passiva i unes juntes de defensa local encarregades de posar en marxa totes les mesures necessàries per salvaguardar les vides de la població civil.

 

Els primers llocs que es van habilitar com a defensa van ser els soterranis de les cases i la xarxa del metro.

 

Però en intensificar-se els bombardeigs, es van començar a fer refugis.

 

I, entre el miler llarg que se’n van construir, hi ha el Refugi 307.

 

El projecte del Refugi 307 consisteix en prop de 400 metres de túnels de volta d’1,6 metres d’ample i 2 metres d’alt, totalment revestits.

 

La capacitat del refugi, segons el projecte, era de 2.000 persones, quantitat que sobrepassava les recomanacions oficials, que eren d’un metre lineal per cada quatre persones.

 

Al final de la guerra, i gràcies a l’esforç de molta gent implicada, s’havien aconseguit excavar 200 metres de túnels de 2,10 metres d’alt i entre 1,5 i 2 metres d’ample, amb tres entrades d’accés.

 

Al llarg del recorregut pel refugi es poden conèixer les condicions van viure els qui es van refugiar entre les seves parets, i es poden observar les diverses estances que el formaven, com ara els lavabos, unafont, una infermeria, la sala dels nens i una llar de foc, entre d’altres.

 

Aquest refugi, construït al número 169 del carrer Nou de la Rambla, al barri del Poble-sec, per defensar la població dels atacs aeris, s’ha recuperat per mostrar la crueltat de les guerres i les seves conseqüències.

0 comentarios

La casa de l'aigua

La Casa de l'Aigua, és un equipament on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom, amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada, entre la plana de Barcelona i la serra de Collserola.

 

La rellevància de la Casa de l'Aigua, un centre de referència mediambiental i eix de nova centralitat en matèria de promoció econòmica, radica en la seva claredat arquitectònica i en la seva tipologia constructiva. Es tracta, de fet, d'un dels primers edificis construïts amb formigó armat a Barcelona. El conjunt modernista, obra dels enginyers Felip Esteva i Planas i Joan Sitjes, es troba inclòs en el catàleg de patrimoni de la ciutat.

 

Originàriament, el complex que va quedar tancat en 1989 estava format per una estació elevadora, situada al barri de la Trinitat Vella; uns pavellons de cloració i un dipòsit, situats a la Trinitat Nova; i un túnel subterrani que connectava les dues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola.

 

 

 

Avui en dia, aquest espai, que en el passat va ser vital en la història de Barcelona i en el proveïment d'un dels béns més preuats per a la supervivència, s'ha convertit en una zona on els veïns poden conrear els seus horts, de manera que s'ha tornat a districte l'origen rural i camperol que sempre ha tingut.

 

Actualment, la Casa de l'Aigua és un equipament amb un alt valor patrimonial i una ubicació privilegiada on es poden celebrar actes de ciutat oberts a tothom.

Fotomosaic mural del petó

El món Neix a cada besada, es un fotomosaic situat a la plaça d'Isidre Nonell, al districte de Ciutat Vella de Barcelona.

 

Va ser realitzat pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella en 2014.

 

L'origen d'aquesta fotocomposició es troba en el tri centenari de la derrota catalana a la Guerra de Successió Espanyola ( 11 de Setembre de 1714 ), que va donar origen a la celebració del Dia de Catalunya.

 

La iniciativa va partir del fotògraf Joan Fontcuberta en col·laboració amb El Periódico de Catalunya, i consistia en l'elaboració d'un mural compost de fotografies enviades pels lectors d'El Periódico, que en el seu conjunt formarien una imatge.

 

El tema requerit per a les fotografies era ( viure lliure ).

 

Amb elles es van formar 4000 tessel·les de ceràmica, distribuïdes en 50 files de vuitanta tessel·les cadascuna, que en conjunt formen la imatge d'uns llavis besant.

 

Es va instal·lar en un mur de prop de jardí particular d'una casa de la plaça d'Isidre Nonell i, encara que en principi havia de ser una instal·lació efímera, l'Ajuntament de Barcelona va decidir deixar-ho de forma permanent.

 

El mural va ser inaugurat el 3 de Juliol de 2014 pel alcalde de Barcelona, Xavier Trias.

 

Al costat del mosaic hi ha una placa amb la inscripció:

 

Aquest fotomosaic mural ha estat realitzat amb la contribució de milers de ciutadans que han aportat imatges personals interpretant el lema " moments de llibertat ".

 

El projecte forma part de la commemoració del tri centenari dels fets de 1714 a Barcelona.

 

El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressò és més durador.

 

Oliver Wendell Holmes

Casa Vicens

 

La Casa Vicens és el primer gran encàrrec que rep Antoni Gaudí, el preludi de tota la seva obra arquitectònica posterior.

 

El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa.

 

La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta.

 

Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.

 

Per resoldre l’accessibilitat de l’immoble i ordenar-ne convenientment la circulació per l’interior, s’hi ha incorporat una escala moderna, on es trobava l’antiga, que vincula tots dos espais, i un ascensor que connecta totes les plantes de la casa i arriba fins a la coberta.

 

A la planta baixa, s’ubica la zona de benvinguda i de recepció als visitants; mentre que, a la planta primera i segona, els espais acullen les sales d’exposició permanent centrades en l’edifici i les exposicions temporals i activitats contemplades en el projecte museològic.

 

A la planta subterrània hi ha la botiga / llibreria especialitzada La Capell.

 

A l’extrem final del jardí s’ubica l’espai gastronòmic Cafè Hofmann.

 

Programa d’accessibilitat: L’edifici s’ha adequat amb un seguit de recursos per facilitar i millorar l’experiència del visitant a la Casa Vicens. Recorregut adaptat per a persones amb dificultat de mobilitat.

 

Jardí:

El jardí actual és fruit de la reflexió i d’un estudi detallat de l’ambient de l’entorn inicial de la Casa Vicens, tal com ho concep Gaudí, i els jardins de l’època. L’arquitecte s’inspira ja en aquesta primera obra mestra en la flora i fauna mediterrània, que fa aparèixer i protagonitzar els recursos i totes les decoracions interiors.

 

Així s’ha pogut recrear i plantejar un projecte de jardí amb palmeres, fènixs, palmeres excelses, plantes trepadores, magnòlies i roses, entre altres espècies vegetals de l’època en aquest espai que ha viscut successives reduccions al llarg de la seva història.

 

La imatge de Santa Rita, procedent del templet construït el 1927, se situa en una fornícula construïda a l’interior del jardí. D’aquesta manera, cada 22 de maig es pot continuar celebrant la missa en honor a Santa Rita i la benedicció de roses, tradició que forma part de la història de la casa i del barri de Gràcia.

 

Planta soterrani:

En aquest espai, on originàriament es localitzava la carbonera, sota un sostre de voltes catalanes que s’ha recuperat, s’ubica la botiga / llibreria especialitzada La Capell amb biblioteca, on el visitant pot complementar la visita, consultar i continuar gaudint del recorregut cultural per aquesta primera casa de Gaudí.

 

Planta noble:

Sobre el nivell d’accés, la planta baixa allotjava les dependències d’ús diürn: un menjador com a espai central i, al voltant, la tribuna coberta com a galeria, una sala-fumador i l’espai del rebedor.

 

En aquesta planta noble, la sala de fumadors és un espai de recolliment i oci, un veritable oasi oriental: El sostre, format per una estructura de mocàrabs de guix policromat, reprodueixen fulles de palmera amb ramells de dàtils i els revestiments de les parets estan fets amb rajoles de cartó pedra amb les policromies originals en verds, blaus i daurats. Sota les rajoles de paper maixé, formant l’arrimador de l’estança, la paret es revesteix amb rajoles que alternen el color ocre i el blau cel, sobre les quals apareixen roses grogues i vermelles pintades a l’oli.

 

El menjador també es troba en aquesta planta. Una estança on arquitectura i decoració, el mobiliari original de fusta dissenyat per Gaudí, la col·lecció de 32 pintures de Francesc Torrescassana, l’ornamentació amb motius vegetals a les parets i al sostre o a la xemeneia, revestida amb rajoles de cerámica, componen una veritable obra d’art total. Des del menjador s’accedeix a la tribuna, amb un sortidor de marbre que garanteix la frescor de l’espai.

 

Planta primera:

Les estances d’ús privat i les més íntimes de la família Vicens es troben a la primera planta: Dues habitacions, el bany i una sala d’estar. Esgrafiadures amb motius vegetals, repletes de simbologia, inunden i penetren en les diverses estances: Tot un presagi de l’univers Gaudí.A la terrassa, situada sobre la tribuna, hi ha un banc de fusta combinat amb perfil metàl·lic des d’on es pot contemplar pausadament la natura del jardí; aquest espai exterior connecta amb el dormitori principal, garanteix que la llum i la ventilació siguin les adequades.

 

Al dormitori, la decoració en els entrebigats ceràmics del sostre reprodueix un repertori de pàmpols realitzats amb paper maixé premsat i policromat en verd. Les parets estan recobertes per una capa d’estuc que simbolitza canyes i joncs a un costat i falgueres a l’altre: totes les plantes representades als estucats de la casa van ser trobades per Gaudí al torrent de les Cassoles, situat vora la Casa Vicens.

 

Sobre el fumador de la planta baixa se situa una saleta coberta amb una falsa cúpula daurada amb un espectacular trompe-l’oeil amb ocells volant i plantes trepadores, com si la sala estigués connectada a l’exterior. A la part inferior hi ha un arrimador que combina rajoles ceràmiques de color blanc, blau cel i ocre.

 

Planta segona:

Actualment, la segona planta conté l’exposició permanent de la Casa Vicens, els continguts de la qual permeten oferir al visitant una visió global de tot allò que ha vist o que veurà durant el recorregut, depenent de si fa la visita en sentit ascendent o descendent.

 

Aquesta sotacoberta de la construcció original es va reformar profundament en les diverses modificacions de l’edifici, fins al punt que s’hi van construir dos apartaments completament independents. Per recuperar l’estructura original de l’espai, s’han eliminat tots els envans interiors, paviments posteriors i falsos sostres: el resultat, un espai diàfan amb les bigues de fusta que sustenten els diferents trams de la coberta inclinada vista, i totes les finestres que s’obren a les tres façanes i que creen una cal·ligrafia morisca d’entrants i sortints que dona lloc a un interessant joc de llums i ombre.

 

Coberta:

Gaudí crea a la Casa Vicens la seva primera coberta transitable, un autèntic mirador, espai d’evasió i contemplació. Hi destaca un pas de ronda que permet vorejar els quatre plans inclinats coberts per teules àrabs que permetien recollir-ne l’aigua.

 

En aquesta coberta, una petita cúpula corona la torre situada a la cantonada oest de la façana i tres estructures iguals de maons que feien de barret a les xemeneies de la casa. Aquests cossos, com la façana, estan revestits amb rajoles ceràmiques verdes i blanques i mostren la influència de les arquitectures islàmica i oriental en l’obra de Gaudí.

 

La zona de la coberta corresponent a l’ampliació de l’edifici s’ha adaptat i s’ha fet transitable i accessible al públic.

La Rambla

 

La Rambla, també anomenada les Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents, és un passeig emblemàtic de Barcelona que discorre entre la plaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i el Port Vell de Barcelona.

 

La paraula rambla té el seu origen en la paraula àrab rámla, que significa ‘areny, sorral’, documentada per primera vegada en català l'any 1249.

 

Una rambla és, per tant, una riera o torrent, és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies de pluja. És un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera.

 

A la Rambla de Barcelona, el passeig és ple de gent durant tot el dia i fins avançada la matinada.

 

A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors i d'ocells, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants.

 

Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com el palau de la Virreina, el palau Moja, el mercat de Sant Josep o de la Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, el Teatre Principal i el famós Gran Teatre del Liceu, on es representen òperes i ballets.

 

Els carrers laterals també tenen un encant especial. Un d'aquests, d'escassos metres de longitud, porta a la plaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes de segells i monedes.

 

La Rambla de Barcelona desemboca al Portal de la Pau, obert al Port Vell, on s'aixeca el cèlebre monument a Colom.

 

Ben a prop hi ha el Museu Marítim, dedicat especialment a la història naval de la Mediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat.

 

El museu està situat a l'edifici medieval de les Drassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de la Corona pel Mediterrani.

 

El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinema IMAX i el major aquari de fauna marina mediterrània.Al centre històric, ben a prop de la Rambla, també són interessants la Catedral, la plaça de Sant Jaume – que acull els edificis de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona – i els carrerons estrets i animats del barri Gòtic, el Raval, la Ribera i el Born.Antigament per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla, que amb la construcció de la muralla del Raval, al segle XV, es va desviar cap al nord.

 

Des d'aleshores s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, que van desaparèixer arran de la crema de convents del 1835 i foren desamortitzats.

 

En l'espai alliberat pels convents s'hi van construir alguns dels equipaments que veiem actualment, com el Liceu, la Boqueria i la plaça Reial.

 

A partir del 1859 s'hi començaren a plantar plàtans procedents de la Devesa de Girona.

 

Els primers arbres daten, però del 1702 quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832 i finalment es van plantar els plataners mencionats.

 

Al 1860 s'hi inaugurà la font de Canaletes.

 

La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle XIX. Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170

 

El 17 d'agost de 2017 s'hi va produir un atropellament massiu deliberat, fent servir la tècnica de vehicle-ariet.

 

A quarts de cinc de la tarda, una furgoneta Fiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent.

 

El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre del Mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró.

 

Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.

Palau Güell

 

El Palau Güell és un edifici dissenyat per l'arquitecte Antoni Gaudí, màxim representant del modernisme català, entre 1886 i 1890.

 

El palau està situat al carrer Nou de la Rambla núm. 3-5 de Barcelona, al barri del Raval.

 

L'empresari i mecenes barceloni Eusebi Güell va encarregar al seu amic Gaudí la construcció de la seva residència familiar, que havia de ser també un punt de trobada de la burgesia d'aquell moment.

 

És la primera obra de gran envergadura que Eusebi Güell va confiar a Gaudí i destaca per com l'arquitecte va concebre l'espai i la llum.

 

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí (1883-1888), període en què l'arquitecte realitza una sèrie d'obres inspirades en l'art del Pròxim i Extrem Orient ( Índia, Pèrsia, Japó ), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita.

 

Gaudí emprà amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs parabòlics, cartel·les de maó vist i rematades en forma de templet o cúpula.

 

L'edifici s'estructura en diverses plantes funcionalment diferenciades, amb una entrada amb forma d'arc de catenària de dimensions impressionants i una distribució de les estances al voltant del saló central, l'eix principal i vertebrador de l'edifici.

 

Al terrat hi ha vint xemeneies que, lluny de ser tractades com a simple xemeneies Gaudí les va concebre com a escultures.

 

Amb això, inicià una forma de dissenyar les xemeneies que aniria desenvolupant a les seves obres següents, fins a arribar a assolir resultats espectaculars a la Casa Milà.

 

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració de l'arquitecte del seu taller Francesc Berenguer, el mestre forjador Joan Oñós, l'ebenisteria d'Antoni Oliva i Eudald Puntí, la decoració, vitralls i mobiliari de Francesc Vidal i Jevellí i la pintura d'Aleix Clapés i Puig.

 

El Palau va ser inscrit a la llista del Patrimoni Mundial per la UNESCO pel seu valor universal excepcional el 1984.